Cinquanta dos aniversari de les detencions al Poblenou de la Salut, Sabadell

 

Parlar del Poblenou de la Salut de Sabadell és parlar d'un barri humil que no arribava als dos mil hàbitats.

Un barri que va lluitar contra les pretensions de l'església i per la seva pròpia supervivència.

Com altres barris de Sabadell, Poble Nou de la Salut, que era com es coneixia en l’època, formava part dels suburbis creats en els anys 50 i 60 del segle passat, com un cinturó que rodejava el nucli central de la ciutat de Sabadell i que no mereixien el nom de barris, fins després de molts anys, quan els seus veïns i veïnes van aconseguir, a base de moltes reivindicacions i lluites, canviar les fisonomies d’aquells llocs.

Llocs, que en el seu moment, no tenia els elements més bàsics per la vida, com el clavegueram, la llum, l’aigua, el transport, etc. Aquella lluita es va allargar fins l’arribada dels ajuntaments democràtics a l’any 1979 i l'alcaldia d’en Toni Farrés a Sabadell membre del PSUC.

El Santuari de la Mare de Déu de la Salut era un lloc concorregut per visitants de tots els llocs. Però en especial de la gent de PN. El Dia de la Truita donava goix veure a tantes famílies. Els nens del barri anàvem a jugar a futbol a un petit camp que hi havia. Aquell lloc estava governat, pel conegut Mossèn Ernest, un sacerdot que portava una pistola sota la sotana i que volia l’exclusivitat de l’espai pel Santuari i la seva expansió.

Aquest posicionament va causar molts problemes, ja que el barri s’estava expandint i l'església amb el suport de l’Ajuntament es negaven a la construcció d’habitatges nous. El consistori va posar un inspector per vigilar que o es fes obres, però els veïns feien cas omís i els treballs no paraven amb el complot de tot el barri. Alguns cops enviaven a la brigada municipal per enderrocar alguna que altre obra i havien de sortir per potes, perquè les dones i els nens, els feien fugir a base de pedrejades i escombrats.

Els nens no teníem altra cosa, que anar a recollir llenya al bosc per escalfar les llars, Jugàvem al carrer, a falta d’espais per poder ajuntar-nos. Ens ho passàvem bé. Fèiem cabanes d’indis i guerrejàvem amb fletxes, fins que les fletxes es va convertir en perilloses i llavors els nostres pares ens la van prohibir.

Quan només tenia 10 anys, el meu pare va emmalaltir. Llavors no existien baixes per malaltia, per tant, no entrava cap ingrés a casa. Era el major dels tres germans i em vaig veure obligat a deixar l’escola per anar-me a treballar en els telers de Canonero per 75 pessetes a la setmana. Anava i tornava amb un cistell de menjar que era més gran que jo, on avui hi ha la plaça de Catalunya de Sabadell.

La senyora Catalina, assistenta social del barri, tenia moltíssima feina, la situació era d’autèntica necessitat. La llet en pols intentava garantir la nutrició dels més petits. La majoria de famílies compraven a les poques tendes que havia i la gran part de les famílies ho pagaven a poc a poc. Els i les alumnes feien les classes en barracons de fusta, on a l’hivern feia molt de fred i a l’estiu moltíssima calor.

Els diumenges a aquest barracons es feia servir per fer la missa. Un mossèn i una senyoreta baixaven tots els diumenges del santuari per oferir la missa dominical. No volien obres a l’espai del santuari, però la missa al barri no faltava. Succeïa, que els nostres pares no tenien diners per costejar la comunió dels fills, llavors l’església deixava túniques perquè no hi hagués excuses.

Recordo perfectament que cada any es feia una processió per Setmana Santa i fins al final de la dictadura, no la van deixar de fer perquè obligava a la gent a anar.   

En un moment donat, va sorgir la idea de crear una Associació de Veïns. Es feien assemblees de barri i amb això, s’anava millorant els temes importants. L’Ajuntament, governat per Josep Burrull, empresari i alcalde franquista, sempre negava qualsevol mena d’ajuda. Finalment, eren els veïns i les veïnes els encarregats de solucionar els seus problemes. Van començar a fer el clavegueram. Era un espectacle veure els nostres pares junts, espatlla amb espatlla, picant i treien terra. Un treball dur. Una altra decisió va ser la de posar enllumenat públic als carrers. Es van fer moltes assemblees per posar-se d’acord. Al final van acordar que els veïns i les veïnes pagarien els llums i l’Ajuntament es va encarregar del cobrament. I així el barri va aconseguir per primer cop tenir llums al seu carrer.

Aquells joves ens fèiem grans. Viem el sofriment de les nostres famílies i vam decidir tomar partit i ens vam organitzar. Vam decidir anar a l’Associació de Veïns per plantejar-les la necessitat de crear un Centre Cultural. Un centre per poder reunir-nos i desenvolupar les nostres activitats culturals. Hi havia cert recel per algun sector de l’Associació. Però existia la possibilitat de crear el centre cultural com apèndix de l’AVV, així ells mantenien el control.

D’aquesta manera es va constituir el Centre Cultural de Poblenou de la Salut de Sabadell. A l’inici ens reuníem als barracons. Després vam llogar un local en els baixos de la merceria de la “María del paleta”. Amb nosaltres convivien dos mossens obrers que hi havia en aquella època, que van jugar un paper molt interessant. Es va crear una junta directiva i es van definir les àrees de treball i responsabilitats. Es feien tota classe d’activitats, com xerrades, formacions, balls, etc. També ens coordinàvem amb altres Centres d’altres barris de Sabadell.

A finals dels anys seixanta vaig contactar amb la Joventut Comunista de Sabadell i em vaig comprometre a organitzar la Joventut Comunista al barri. Vaig crear una cèl·lula i en poc temps va créixer moltíssim. Treballàvem per incorporar cada cop més joves en el centre. Tiràvem pamflets en les portes de les fàbriques i a la sortida dels cinemes de Sabadell. Demanàvem llibertats polítiques, democràcia i millores pels treballadors i les treballadores i pel barri. Teníem molta activitat.

L’oposició al franquisme va anar a més degut a les múltiples lluites obreres, suport d'intel·lectuals, tant de l’exterior com de l’interior. Inclús part de l’església catòlica es desvinculaven del règim,

l’enfortiment del PCE i el PSUC, manifestacions d’estudiants, creació d’ETA, etc. El règim se sentia acorralat i això el tornava més perillós. D’aquesta situació, van venir les detencions de 1972 al barri.

Tretze joves del barri van ser detinguts per la policia armada, acusats “d’actes vandàlics” en el Santuari de la Salut de Sabadell. Una acusació mai creïble pel veïnat, ja que sabien que els joves no teníem aquest comportament. Sabien que era un muntatge de l’Ajuntament, l'església i la policia per frenar l’expansió de l’AV, el Centre Cultural i la JCC. Les tres institucions es van posar d’acord i van decidir actuar. Per això necessitaven una acusació i un personatge. Entre les famílies des estructurades van buscar algun jove que testifiques en contra dels altres joves del Centre Cultural. Així va ser, la policia va aconseguir que un noi, signes una acta, on acusava els joves d’enderrocar una llosa de pedra del bosc del Santuari. L’estratègia de la policia, capitanejada l famós Garcia, Comissari Cap de la Policia Armada i de la Politicosocial, d’aquell moment.

Les detencions de Poblenou van ser excessivament dures, ja que en cap ciutat de Catalunya es va conèixer detencions tan massives, 13 joves d’un barri de poc més de 1000 habitants. (Només les detencions a l’Assemblea de Catalunya van a ser més massives (113)

Va ser a l’any 1972. Complint el servei militar en el destacament d’Infanteria de Berga, es va presentar el meu pare per dir-me el que havia passat. S’havien endut pràcticament tots els joves del Centre. Venien també però com que no estava, se’n van endur el meu germà que per aquella època encara era menor d’edat.

El pobre pare estava tan malament que em va plantejar exiliar-me. Però no ho vaig fer.

L’endemà, un sergent de la companyia, pertanyent al SIM (Servei d’Informació Militar) em va informar que em traslladarien a la caserna de Lleida. Faltaven dos mesos per llicenciar-me. Em van donar la documentació i me’n vaig anar cap a la caserna de Gardeny, l’antiga caserna de Lleida. Al cap de poc d’arribar, el capità de la companyia em va entrevistar. Em va entrevistar dos cops per conèixer-me bé. També era del SIM. Vaig estar dos mesos de vigilància militar, una situació molt incòmoda, ja que no em podia relacionar amb la gent per no causar-los cap mena de problemes.

Quan vaig poder tornar al barri de permís, vaig veure un barri valent. Em deien algunes mares dels detinguts, que havien sortit al carrer a demanar signatures i demanar diners per pagar la fiança dels detinguts.

A pesar de tota la repressió, alguns joves intentàvem mantenir el Centre Cultural d’en peus. A causa de la situació vam haver de deixar el local. El meu pare tenia una casa buida i vam traslladar el centre allà. Però va ser per un moment breu, de seguides ho vam deixar.

Em vaig casar el juliol de 1973. A casa teníem uns cartells grans que vam fer de Picasso i un cistell de Nadal per recaptar diners per les activitats. Aquest mateix any, el dictador Franco va anomenar president a Luis Carrero Blanco. La seva figura era símbol de la continuïtat del franquisme. El 20 de desembre de 1973, ETA ho va assassinar. El 22 de desembre de 1973 es produeix una nova batuda pel barri de Poblenou. Van detenir a 8 persones joves i a una persona gran. Aquest cop l’excusa era la mort de Carrero Blanco. Però a mi també em van incloure en el sumari de la primera detenció.

Dels 8 detinguts, només 5 vam entrar a la presó, entre ells, la meva dona Mari Carmen Gámez i jo. No tenien gens d’escrúpols. Venien a detenir a un camarada i com que no estava a casa, se’n van endur al seu pare. Una persona gran i malalta. Tan inhumans, que no va permetre que agafés les seves medicines. Dels 3 que vam entrar a la Model, em vaig quedar sol només en una setmana. A mi em van alliberar uns mesos més endavant.

Vaig conviure a la Model amb l’Assemblea de Catalunya i va ser una experiència molt interessant. Em va enriquir. La meva cel·la la compartia amb un noi que havien detingut en una intervenció policial en la tèrmica del Besòs. I l’altre va ser en Francisco Frutos, que va ser secretari general del PCE i coordinador d’Esquerra Unida. A poc a poc, ens van anar alliberant.

El jove antifeixista Puig Antich va ser detingut el 25 de setembre de 1973 i condemnat a mort per un Consell de Guerra. Va ser assassinat el 2 de març de 1974. Un dels últims executats pel règim franquista. El van traslladar especialment d’una altra presó a la Model de Barcelona, estant jo pres allà. Els presos polítics fèiem assemblees en el patí per decidir les accions que anàvem a fer el dia que ho anaven assassinar. Però em van donar la llibertat provisional i allà vaig perdre el fil de l’acció.

El canvi i la transformació del barri de “Poble Nou de la Salut” va arribar amb els ajuntaments democràtics de 1979 i a Sabadell amb la mà del comunista Toni Farrés (PSUC), al capdavant. El barri va ser legalitzat i rehabilitat. Molts d’aquells joves van deixar de militar.

Segur que vam cometre molts errors, però vam donar tot el que podíem i el que vam saber per defensar als treballadors, guanyar les llibertats i la democràcia que tenim.

El que vam aprendre en aquell barri i en aquell Centre Cultural, ho hem portat a endavant amb tota la dignitat.

Autor: Roque Fernández